Barcelona i l’art a l’espai públic

– Ciutat Vella

Districte central de Barcelona format per quatre grans barris que n’atresoren molts altres d’històrics, amb forta personalitat i homogeneïtat pròpies. Al centre hi trobem el Gòtic, la manifestació urbana més antiga de Barcelona; a llevant, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, l’extensió medieval de la ciutat; a ponent, el Raval, nascut a partir dels camins rurals extramurs de la ciutat, que va ser el bressol de la Revolució Industrial del segle 19; i al sud, la Barceloneta, que tractem més endavant.

Passejant per Ciutat Vella trobem diverses intervencions artístiques, ja sigui a les seves placetes o a espais més oberts com el Moll de la Fusta. Alguns exemple en són “Ola” (1996) de Jorge Oteiza, “Barcelona” (1998) d’Eduardo Chillida, “Homenatge a Picasso” (1981) d’Antoni Tàpies, la “Cara de Barcelona” (1992) de Roy Lichtenstein,  “Homenatge a Salvat Papasseit (1986) de Robert Krier, la “Gamba” (1989) de Javier Mariscal o “Bàrcino” (1994) de Joan Brossa.

“Bàrcino” (1994). Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998)

L’escultura reprodueix la paraula Bàrcino, el nom de la Barcelona romana, just allà on hi ha una de les entrades de la ciutat emmurallada d’aquella època. Totes les lletres estan fetes en bronze, excepte la N que és d’alumini, per remarcar la lleugeresa de la vela que simbolitza, tan representativa d’una ciutat mediterrània.

– Eixample

La Barcelona moderna va néixer a l’Eixample, concebut per l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà l’any 1859 com una extensa retícula de carrers, l’homogenitat de la qual és trencada només per algunes avingudes més amples que la creuen ja sigui seguint la direcció de la malla o bé en diagonal. El districte és fruit d’un dels moments més esplendorosos de la història de la ciutat, quan es configura definitivament com el motor de la Catalunya contemporània i trenca amb el passat medieval enderrocant les muralles a mitjans del segle 19.

L’any 2009 se’n celebra el 150è aniversari i per commemorar-ho es crea l’Any Cerdà, el qual engloba moltíssimes activitats (exposicions, debats, seminaris, tallers,…) per difondre el gran projecte d’Ildefons Cerdà: l’Eixample de Barcelona.
Per la seva centralitat, l’Eixample acull diversos centres culturals i museístics, entre els que destaca la Fundació Antoni Tàpies.

Fundació Antoni Tàpies (1885). Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1850 – 1923)
“Núvol i cadira” (1990). Antoni Tàpies (Barcelona, 1923)

L’edifici que actualment acull la Fundació Antoni Tàpies va ser projectat inicialment per ser la seu de l’Editorial Montaner i Simon. L’edifici, d’un estil modernista primerenc, va ser el primer de l’Eixample que integrava la tipologia i la tecnologia industrial, que combina el maó vist i el ferro, al teixit del centre urbà.
L’escultura “Núvol i cadira” va ser concebuda per Antoni Tàpies amb la intenció de coronar l’edifici, de puntuar-lo amb un element que s’erigís en l’emblema de la Fundació i que alhora ajudés a donar-li una alçada semblant a la dels edificis que l’emmarquen. L’escultura representa un gran núvol del qual sobresurt una cadira -un motiu recurrent en l’obra de Tàpies-, la qual, vista en aquest context, fa referència a una actitud meditativa, de pensament i contemplació estètica.

– Barceloneta

Barri mariner de Barcelona, projectat per l’enginyer Joris Prosper Van Verboom i construït el 1753 per tal d’encabir-hi els habitants de la Ribera que havien perdut les seves cases quan Felip V les va fer enderrocar per tal de construir la Ciutadella.
L’estructura urbanística del barri és un bon exemple del tipus d’urbanisme del període de la Il·lustració, amb carrers de traçat rectilini orientats de tal manera que fossin fàcilment controlables des de la Ciutadella militar.

L’any 1992, dintre del marc de l’Olimpíada Cultural, esdeveniment lligat als Jocs Olímpics, es va projectar un recorregut d’escultures anomenat “Configuracions urbanes”, integrat per 8 obres de 8 artistes diferents: “Deuce Coop” de James Turrell, “Born” de Jaume Plensa, “Quatre tascons” d’Ulrich Rückriem, “Balança romana” de Jannis Kounellis, “Rosa dels vents” de Lothar Baumgarten, “Crescendo appare” de Mario Merz, “Una habitació on sempre plou” de Juan Muñoz i “L’estel ferit” de Rebecca Horn.
El recorregut s’estén des del barri de la Ribera fins al Port i la Barceloneta i malgrat que són peces molt diferents entre si, segons Glòria Moure, encarregada de la selecció, entre elles existeix “un marc cohesionat de percepció”.

“Una habitació on sempre plou”. Juan Muñoz (Madrid, 1953 – Eivissa, 2001)

Glorieta enreixada dins la qual hi habiten cinc figures humanes de bronze amb la base esfèrica. El conjunt, amb els tres grans arbres que l’envolten, situat damunt la sorra, és com una mena d’oasi inquietant, misteriós i pertorbador.
Emplaçament: Pl. del Mar

“Balança romana”. Jannis Kounellis (El Pireu, Grècia, 1936)

L’escultura, amb sacs de cafè autèntics, sembla una bàscula de les que s’utilitzen per pesar cafè o gra, i és una al·legoria a l’antic moll del port on els estibadors feien la descàrrega d’aquest producte.
Emplaçament: entre C. Miquel Boera i C. Conreria (originalment: C. Almirall Cervera – C. Baluard)

“L’estel ferit”. Rebecca Horn (Michelstadt, Alemanya, 1944)

Escultura de ferro i vidre formada per quatre cubs apilats de forma irregular, amb llum al seu interior.
L’obra vol ser un homenatge als restaurants i als banys que van existir a la Barceloneta durant bona part del segle 20.
Emplaçament: Passeig Marítim / C. de Meer

– Poble Nou

La zona del Poblenou fou, durant molts segles, una zona d’aiguamolls. L’abundància d’aigua i les grans extensions a baix preu van afavorir, al llarg del segle 17, la instal·lació dels primers prats d’indianes. Després van arribar els vapors, desplaçats posteriorment per l’electricitat, amb indústries de tota mena: olis, vins, tèxtils, metall, gas, maquinàries, mosaics, arts gràfiques, pintures, plàstics, alimentació… Al final del segle 19 el Poblenou era el territori amb més concentració industrial del país, fins el punt que va ser qualificat com el “Manchester català”.
A partir dels anys 60 del segle 20 es produí un intens procés de desindustrialització i el consegüent alliberament de grans solars, aviat ocupats de nou per empreses de transports, tallers i magatzems. Amb els Jocs Olímpics de 1992 s’inicià la gran transformació del barri, que avui pren un nou impuls amb el projecte 22@ que es desenvolupa a banda i banda del nucli tradicional del Poblenou.

A la zona del Poblenou hi conviuen centres de creació artística com Palo Alto, emplaçat a l’antiga manufactura de Gal i Puigsech, Hangar, situat a l’antic complex industrial de Can Ricart, o L’Escocesa, amb nous espais expositius com l’Edifici Fòrum, dissenyat pels arquitectes suïssos Herzog & deMeuron, o com Can Framis, centre de la Fundació Vila Casas dedicat a la pintura contemporània projectat per l’estudi BAAS de l’arquitecte Jordi Badia.

– Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, de 185m d’alçada, s’alça davant del port industrial de Barcelona i separa la part central de la ciutat (Ciutat Vella i Poble Sec) de la Zona Franca. Històricament havia estat un punt de defensa, o de control, de la ciutat i, al mateix temps, acollia les pedreres que subministraven la pedra necessària per contruir els edificis.
L’Exposició Internacional de 1929 suposa el primer gran impuls per donar a la muntanya un ús ciutadà més enfocat al lleure (jardins, equipaments culturals i esportius,…), idea que es veu definitivament reforçada arran de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 i de la recent creació del Centre Gestor de Montjuïc.

Pavelló alemany (1929). Mies van der Rohe (Aquisgrà, Alemanya, 1886 – Chicago, EUA, 1969)
“Der Morgen” (“L’alba”) (1925). Georg Kolbe (Alemanya, 1877 – 1947)

El pavelló alemany, dissenyat per Mies van der Rohe per a l’Exposició Internacional de 1929, és el paradigma de l’arquitectura moderna.
L’originalitat de Mies està, no només en la novetat radical del materials utilitzats, sinó també en aconseguir que aquests expressin un ideal de modernitat a través del rigor de la seva geometria, de l’exactitud del seu especejament i de la claredat del seu muntatge.
L’escultura en bronze “Der Morgen”, de Georg Kolbe, està situada en un extrem de l’estany petit, on es reflecteix tant en l’aigua com en el marbre i els vidres, i encarada a sud-est, perquè l’expressió de la figura assoleixi plenament el seu sentit.

Fundació Joan Miró (1975). Josep Lluís Sert (Barcelona, 1902 – 1983)
Jardí d’escultures (1990)

Concebut per Josep Lluís Sert i inaugurat el 1975, l’edifici de la Fundació Joan Miró és un dels pocs edificis a Barcelona d’aquest gran arquitecte català i un magnífic exemple de la coherència entre continent i contingut. Alguns dels aspectes més destacats d’aquest edifici són el recorregut expositiu com element organitzador del projecte, la relació entre l’interior i l’exterior, la riquesa formal, l’austeritat en l’ús de materials o l’aprofitament de la llum natural.
L’any 1990 es va inaugurar, al costat est de l’edifici, un Jardí d’escultures que actualment conté obres de 10 artistes diferents, a més de l’escultura “Manelic” (1929) de Josep Montserrat que ja era prèviament allà.
Les obres són: “Agulla” (1990) de Tom Carr, “Transparent, el paisatge” (1990) de Pep Duran, “Ctonos” (1988) de Gabriel, “Teulada” (1990) de Perejaume, “Gran avió d’hèlix blava” (1990) de Riera i Aragó, “Dell’Arte” (1990) de Jaume Plensa, “Gran fus” (1988) d’Enric Pladevall, “D.T.” (2002) de Sergi Aguilar, “La classe de música” (1998) de Cado Manrique i “Gènesi” (1999) d’Ernest Altés.

Bibliografia recomanada


Diversos autors. Barcelona: Espai i escultures (1982-1986). Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1987

TOLOSA, Eduard; ROMANI, Daniel. Sculpture Guide Barcelona Escultura Guia. Editorial Actar, Barcelona, 1996

CASAS, Núria; MATEO, Lourdes. Passejant per Barcelona. Art i espais urbans. Editorial Pòrtic, Barcelona, 1997

CAPÓ, Jaume; CATASÚS, Aleix. Barcelona. Escultures, Open-air sculptures, Esculturas. Edicions Polígrafa, Barcelona, 1999

CAPÓ, Jaume; CATASÚS, Aleix. Guia d’escultures de Barcelona. Edicions Polígrafa, Barcelona, 2003

Diversos autors. Art públic de Barcelona. Ed. Ajuntament de Barcelona + Àmbit Serveis Editorials, Barcelona, 2009

%d bloggers like this: